L’escenari polític andorrà deu estar esgotant la capacitat de sorpresa de la ciutadania. Penso que no té precedents l’espectacle d’uns polítics disposats a sacrificar-ho tot sobre l’altar dels seus interessos partidaris, i sovint purament personals, de conservació de la cadira al Consell General, al Govern i al Consell Superior de la Justícia.

Els uns i els altres ho contemplem amb una paciència que va girant cap a la indiferència.

Les últimes setmanes no anuncien res de bo, sigui quin sigui el final del trist espectacle. L’empantanegament de la justícia fa por, el Govern bada mentre França redueix les franquícies del tabac i el ministre de Finances explica un conte de la vora del foc sobre l’FMI al Consell General. I ho fa aixoplugant-se en una nota, que no facilita, de l’agència Standard & Poor’s tot amagant que la gran qüestió de la propera tardor serà la solvència del sector financer andorrà.

Desapareguda la profunditat del debat polític, altura i amplitud han quedat reduïdes a la seva mínima expressió.

No es parla de programes ni de polítiques, gairebé només sentim la sonsònia de la propaganda cloroform.

Salvat algun miracle, sembla que els pròxims mesos podrem afirmar que el govern liberal conservador serà del tot incapaç d’afrontar els veritables problemes que no tenen espera, problemes que necessiten estudis, reflexió, consens i compromís, i que ningú no resoldrà per nosaltres. I no em vull pas referir ara a la posició del Govern del nostre país davant qüestions de gran abast de futur, com ho és la negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea.

Quedem-nos dins els límits de les nostres fronteres i parlem de problemes econòmics i financers –amb les seves conseqüències socials– que són potser els més importants i els més urgents. Arribarem a la conclusió que hi ha poques esperances que s’afrontin com cal.

La pregunta seria, doncs, si cal resignar-se que aquests afers es despatxin de mala manera.

La crisi sanitària ha provocat una brusca frenada de la roda econòmica i això ha generat urgències de liquiditat en empreses, treballadors, professionals i la ciutadania en general.
El Govern, i el Consell General, van fer inicialment el que calia, amb un missatge que volia tranquil·litzar quant a la mobilització de recursos per evitar carregar el pes de la crisi als ciutadans i les empreses, però els fets van desmentint els discursos.

Sovint els diners no arriben a qui caldria, o fan tard, i això són factures impagades, treballadors acomiadats, empreses que tancaran, lloguers que no es podran pagar i famílies que pateixen.

Un país com Andorra necessita una visió unitària que permeti ordenar interessos, atorgar prioritats, establir una jerarquia de drets i obligacions.

Per això fa falta una visió política: tenir una idea del que es voldria que fos el país, que s’ha de contrastar amb d’altres, ser discutida –amb el cap posat en el bé del país, no en el mal de l’adversari– però que ha d’existir.

El retret més gran que els Progressistes fem al Govern és que, com sigui que no té aquesta perspectiva, ens vulgui acostumar a la idea que aquesta visió no fa cap falta.

Sabem que això no té futur. ¿Però algú pensa que als estómacs agraïts de DA i liberals els pot importar el llarg termini? Com que tenen cada dia més errors per amagar els ministres, amb amor propi o sense, disparen la pilota a córner, creant més soroll, per intentar tapar les seves vergonyes. Semblem un país en etern creixement adolescent.

Espanta veure la improvisació en la qual estem instal·lats. Insistim a demanar una mica de respecte pels que tenen problemes i més consideració pels que viuen un present angoixat i miren el futur amb desesperança.