El Govern ha aconseguit, ni bé ni malament, apaivagar o esmorteir el xoc provocat per la pandèmia de la Covid-19.  Però ara comença una fase més delicada. Es tracta de fer tornar a arrencar una economia que ha estat en hibernació durant tres mesos. I de fer-ho quan el context sanitari no està pas estabilitzat.

Es comprova que el Govern no té un pla estratègic de futur. El seu “Horitzó 23” és un programa electoral, per a les properes eleccions generals.

No sembla que hi hagi capacitat de projectar-se en el futur. El present és inestable, entre un possible rebrot de l’epidèmia i una més que probable degradació del clima laboral amb l’explosió dels acomiadaments a final d’any.

Recollint una definició, prou gràfica i entenedora, del professor Josep Oliver Alonso, de la Universitat Autònoma de Barcelona, podem dir que “la pandèmia ha desposseït tota la roba d’un creixement amb peus de fang al nostre país.” La fragilitat de l’economia andorrana ha quedat en evidència.

Baixa competitivitat, capital humà insuficientment preparat i poc valorat. Salaris baixos i lloguers alts, corba demogràfica cap a l’envelliment de la població, desigualtat que fa créixer les dues Andorres i enorme dificultat en la contenció del dèficit i, en particular, del deute públic.

Els reptes que hem d’afrontar després de la Covid no difereixen substancialment dels que el país tenia el 2015. Sembla que el temps s’hagi aturat, però no és així.

La pandèmia ha despullat “el rei” de DA de la seva aparent solidesa, de la roba d’un creixement amb peus de fang.

La crisi econòmica està confirmant les pitjors expectatives. Les xifres sobre la caiguda del PIB són demolidores, i la caiguda del sector turístic, posa de relleu com d’empantanegat està el model econòmic d’Andorra, polaritzat en el turisme i la construcció.

En moments d’incertesa i de manca de lideratge en la política institucional hem de recordar que els partits, les forces polítiques, han de ser portadors d’idees i dur a terme una lluita política per promoure-les.

No n’hi ha prou amb sospitar i amb denunciar. Acumular les crítiques, relacionar-les amb els escàndols –que n’hi ha hagut aquest darrer any– no comporta una política amb visió de futur.

Necessitem, el país necessita, idees, propostes i projectes. I la greu crisi econòmica i social que pateix Andorra ens ha demostrat que no cal pas esperar que els partits que governen en produeixin de fortes, noves i decisives. No sembla que en tinguin ni la voluntat ni les ganes.

Necessitem, el país necessita, idees i propostes que s’embranquin amb la realitat, i amb el que és possible i desitjable i es concretin en un projecte de futur.

L’embrancament amb la realitat, amb el que és possible i desitjable, no es pot confondre, tanmateix, amb propostes de bona o de millor gestió, preparades per tecnòcrates i consultors amb els responsables polítics del govern.

Les “idees” s’alimenten de la reflexió aprofundida, i de l’experiència. De les esperances i dels plantejaments crítics d’aquells que, en la societat civil, aspiren a un món millor, més just. Val a dir que si no hi ha una estructuració de les idees progressistes en unes visions de conjunt, les oposicions actuals seran incapaces de plantejar amb eficàcia una alternativa al poder actual.

No serveix de res somniar en la reconstrucció i el renaixement si ens hem de limitar a criticar el govern en el dia a dia i a preparar tàcticament les properes conteses electorals. Caldria crear les condicions per poder dur a terme els esforços seriosos, i duradors, amb altres i de manera transversal, per repensar amb una certa humilitat l’Andorra de demà.

És hora d’abordar els problemes estructurals de l’economia i la societat andorrana. Ja no ens queda marge per a més dilacions.