Llegia fa uns dies que és terriblement difícil estar en els comandaments polítics en la pandèmia. És ben cert que és una partida que no es pot guanyar. L’únic triomf és perdre menys. Hi estic d’acord, en descàrrec del govern Espot.

Tanmateix, en l’àmbit institucional i d’Estat, Andorra està perdent molt –massa– en la seva personalitat i abandonant la seva sobirania en les relacions internacionals.

El 29 de novembre del 1993 el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra publicà el Tractat de bon veïnatge, d’amistat i de cooperació entre el Principat d’Andorra, la República Francesa i el Regne d’Espanya que havíem aprovat els consellers generals el dia 4 de novembre del 1993.

Diu l’article 4 d’aquell Tractat, que anava directament embrancat amb el mandat constitucional de mantenir i reforçar les relacions amb els països veïns, que els tres estats que el signen “… es comprometen a vetllar pel respecte mutu dels seus interessos fonamentals respectius i a cooperar per resoldre les dificultats que podrien sorgir en aquestes qüestions…”

Ignorant ostensiblement la Constitució i el Tractat que acabo d’esmentar el govern Espot-Gallardo ha embolicat –i malmès– la sobirania andorrana amb l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i la Generalitat de Catalunya amb el llastimós resultat que tothom està veient aquestes darreres setmanes.

Avui tot és, al capdavall, el contrari del que sembla ser.

Les relacions exteriors del govern Espot-Gallardo han esdevingut una etapa de molta poca-soltada i faramalla, molta aparença i escassa entitat.

Els tristos resultats ho demostren: reunions “d’alt nivell” presidides per l’alcalde de la Seu d’Urgell amb ministres –ben avinguts– del govern d’Andorra i consellers –barallats– de la Generalitat de Catalunya ens han abocat a esdevenir una mena de barri perifèric de la Seu d’Urgell amb cap consideració ni respecte a la sobirania de l’Estat andorrà. El Govern ha estat agafat a contrapeu i ridiculitzat.

El cap de Govern va haver de reconèixer davant la premsa, el dia 22 de desembre, que l’actuació de la Generalitat de Catalunya era contrària al que ell s’esperava. El resultat era a la portada del BonDia del dia 23: sense turistes catalans per Nadal.

El resultat, es miri com es miri, és que el mateix Govern que presideix Xavier Espot ha renunciat a la personalitat de l’Estat andorrà, ha renunciat a dialogar i tractar amb qui pertoca institucionalment –el govern de l’estat veí, amb seu a Madrid, amb el qual Andorra té subscrit el Tractat que esmentava al principi– i ha malbarat així trenta anys d’esforços polítics per defensar, assentar i fer reconèixer la sobirania andorrana.

En les tenses reunions de negociació de la Constitució des del Palau Episcopal s’alçaven contra la perspectiva del que definien com una possible “monaquització” d’Andorra, en el sentit que Andorra pogués caure sota la tutela de França.

La Constitució no permet aquella “monaquització” però ara ens trobem amb un govern –i una majoria del Consell General– que ha promogut la vassallització i “seuurgellització” del país, la qual cosa hauria d’aixecar una onada d’indignació.

Perquè, parlem clar, si som un estat reconegut en la comunitat internacional amb representació al Consell d’Europa i a Nacions Unides, les nostres relacions i el lliure accés, d’entrada i de sortida, al nostre país de persones i mercaderies només es pot regular, tractar i acordar amb l’interlocutor de l’Estat andorrà que té la clau de la frontera hispanoandorrana que no és altre que el govern de Madrid.

Hem d’exigir doncs el respecte del Tractat del bon veïnatge del 1993 i dels acords amb la Comunitat Econòmica Europea. Altrament, Andorra es convertirà en un barri perifèric de la capital de l’Alt Urgell.

Amb totes les conseqüències.