En les eleccions generals del 2019, els progressistes vam defensar obertament una Andorra europea. Per a nosaltres més Europa és més Andorra.

També vam constatar i lamentar que en els vuit anys de govern de Toni Martí (2011-2019) Andorra no havia definit prou clarament el context internacional en el qual es vol moure, i que el govern Martí havia abandonat la voluntat de compartir les línies polítiques i les opcions de negociació amb la Unió Europea i les havia substituït pel secretisme i l’opacitat.

Entre les sis propostes que configuraven al programa 2019, la nostra visió de l’embrancament amb Europa penso que és de màxima actualitat la següent: “Demanar a la Unió Europea, en annex a la negociació de l’acord d’associació, l’establiment d’una àrea especial pirinenca que permeti reforçar la col·laboració econòmica de l’Estat andorrà amb les regions franceses i espanyoles veïnes d’Andorra a la serralada pirinenca.”

Per això ens va agradar força llegir fa ben poc (BonDia, 14 de desembre del 2020, pàg. 3) unes declaracions de l’ambaixador espanyol Àngel Ros, que la periodista introduïa tot dient que “(…) la proposta de creació d’una àrea econòmica especial Andorra-Pirineus té en l’ambaixador espanyol al Principat, Àngel Ros, un ferm defensor.”

L’ambaixador ho deia ben clar: “En soc un absolut convençut i ho he intentat explicar a tot arreu on m’han deixat. A Madrid, per descomptat.” Tant que l’ambaixador, segueixo el fil de les seves declaracions, fins i tot defensa que es pugui incloure en l’acord d’associació amb la Unió Europea.

Celebrem que l’ambaixador espanyol comparteixi ara la nostra proposta de fa gairebé dos anys. Però l’actualitat més recent ens porta a posar aquesta adhesió, que, insisteixo, aplaudim i agraïm, en el context dels problemes fronterers hispano-andorrans als quals em referia la setmana passada en aquesta Plaça del Poble.

La posició expressada per l’ambaixador d’Espanya arriba quan el govern de Xavier Espot ha fet submissió, no trobo cap altra paraula, al govern autònom de Catalunya i a l’administració de la capital de l’Alt Urgell oblidant que el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya tenen subscrit, junt amb França, un Tractat de bon veïnatge, d’amistat i cooperació que en l’article 4 estableix el compromís de “(…) vetllar pel respecte mutu dels seus interessos fonamentals respectius i a cooperar per resoldre les dificultats que podrien sorgir en aquestes qüestions(…)”.

El xoc econòmic i social del moment actual hauria d’haver fet abandonar el tacticisme que caracteritza el Govern.

La molt dolorosa crisi econòmica que ha comportat la pandèmia els ha deixat en evidència. Cauen les màscares abans que arribi Carnaval. Es veu la imperícia i la improvisació.

L’estiu passat Antoni Gutiérrez-Rubi va escriure a La Vanguardia que alguns “(…) havien reduït la política al seu propi mirall” però ara “(…) estan exposats en un aparador públic.” La reflexió no es referia pas a Andorra, però sembla de plena aplicació a la nostra actual situació.

La posada en marxa d’una àrea especial pirinenca no es pot dur a terme amb uns acords bilaterals inadequats entre el govern d’Andorra i la Generalitat de Catalunya sota el patrocini de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. Tristament totes les nostres institucions constitucionals (Coprínceps, Consell General i Govern) s’han endut una bona plantofada pel poc sentit d’Estat que ha demostrat el govern Espot en aquest afer. Un govern que ha fet cas omís dels articles 66 i 67 de la Constitució en aquesta crisi, ja que tot apunta que no han informat els coprínceps dels tractes i pactes amb l’Alt Urgell i la Generalitat de Catalunya.

No som en temps de desprestigiar les institucions, sinó de generar calma i estabilitat política, començant per la del mateix Govern. En el fons i en la forma.