El Butlletí Oficial ha publicat el 13 de gener (BOPA núm. 6/2021) la Llei qualificada 19/2020 del 23 de desembre de modificació de la Llei de seguretat pública i de la Llei general de Sanitat. Una altra cargolada en les restriccions a la llibertat ciutadana.

El salt de l’estat ordinari de les coses a un estat d’urgència de facto, d’ençà del març de l’any passat, s’ha anat fent al marge del dret. Ho confirma aquesta Llei aprovada el dia 23 de desembre del 2020 pel Consell General. Es busca convalidar retroactivament moltes decisions adoptades des del 12 de març de l’any passat i intentar fonamentar legalment les que vindran. No volem pas dubtar que el Govern s’ha anat recolzant en l’opinió dels metges i experts. Però aquelles opinions no tenien –ni tenen– cap base legal. I menystenen la Constitució.

Al capdavall la Llei adoptada a les vigílies de Nadal planteja tres qüestions constitucionals. La primera és la durada del bandejament del Consell General. La segona és el nombre i l’abast de les competències transferides a l’Executiu: exercici de les llibertats, ensenyament, règim de propietat, procediment penal, dret laboral. Podríem dir que gairebé tot l’àmbit legislatiu assentat en l’article 40 de la Constitució i, per extensió, tot el Títol II de la Constitució es “dona” al Govern.

I la tercera qüestió és la de l’àmbit extraordinari de decisió que es dona als experts medico-sanitaris-científics.

L’exposició de motius de la Llei 19/2020 diu que “la situació d’emergència sanitària ocasionada per la pandèmia del SARS-COV-2 que ha viscut el Principat d’Andorra, fa que sigui necessari reforçar la base jurídica de la qual disposa l’Estat per poder adoptar les mesures necessàries per protegir la salut pública davant les situacions de risc o de perill que es puguin produir.”

Però adoptar mesures amb “(…) rapidesa, agilitat, flexibilitat i seguretat (…)” no ens hauria de portar a un Estat on s’exerciria només la voluntat del Govern. Protegir la societat no és només una qüestió sanitària. També és una qüestió jurídica, perquè el que dona solidesa al cos social, a la societat, és l’adhesió de les persones a un mateix patrimoni de drets i llibertats.

Oblidar aquests drets o menystenir-los és dissoldre el cos social en una simple juxtaposició d’individus.

La salut de la societat andorrana imposa que les mesures que comportin un menyscapte o restricció de drets i de llibertats siguin les mínimes, estrictament limitades en el temps i específicament abolides quan s’acabi la situació d’emergència sanitària.

Esgarrifa que el Consell General hagi aprovat un nou paràgraf a l’article 59 de la Llei general de Sanitat, pel qual es preveu que el Govern, com a autoritat sanitària, pot aprovar la realització de proves diagnòstiques i “pot aplicar mesures profilàctiques obligatòries (…).”

Això és una intromissió en els drets fonamentals a la integritat física, la intimitat i la llibertat individual.

Vaig escriure al novembre que les ciutadanes i els ciutadans no són ni criatures ni objectes sobre l’existència dels quals un grup de metges i de polítics puguin disposar de manera discrecional amb l’argument de protegir la seva salut o la dels altres.

La Llei 19/2020, instaurant unes mesures restrictives de caràcter general, planteja la qüestió de saber si les llibertats públiques han d’estar completament subordinades al sistema de salut que es troba en tensió pel virus.

Aquesta Llei és el resultat d’una comunicació que genera ansietat emprant la por per a gestionar la crisi. S’exageren sistemàticament els perills sense explicar-ne mai les causes i els mecanismes. Hi ha una confusió permanent entre responsabilitat informada i culpabilització moralitzadora. En lloc de buscar l’educació ciutadana es vol la infantilització.

Allí on caldria pensar conjuntament per definir democràticament les estratègies sanitàries s’ha optat per arraconar el Consell General.