El cap de setmana passat ha començat la vacunació ampliada a un nombre relativament important de persones. És una bona notícia. Tanmateix continua la incertesa sobre l’arribada de més dosis i el seu nombre i, en conseqüència, no hi ha un calendari concret i ferm de vacunacions ni una escala d’edats per dur-les a terme.

Sembla com si el Govern estigués atrapat –confinat– per una doble inexperiència: la pròpia i comprensible de fer front al comportament inestable d’un virus desconegut i la incomprensible, que resulta d’ignorar els col·lectius socials als quals s’adrecen les mesures restrictives que aplica.

Per això es percep sovint que s’adopten decisions opaques, incoherents i aparentment arbitràries com sigui que aquestes decisions no s’acompanyen de la publicació de justificacions que les avalin.

Mai no hem discutit la conveniència d’apaivagar els danys que la pandèmia pot ocasionar, però aquesta actuació necessària no pot esquivar els damnificats als quals el Govern dirigeix les seves decisions i que les viuen sovint com a abusivament intrusives.

La pandèmia hauria pogut ser el context ideal per a dur a terme actuacions articulades i pactades des de la persuasió, no des de la intrusió i el mano i ordeno.

Un martell no és suficient per clavar un clau en aquesta dramàtica situació. Calen més eines, més coneixements i una perspectiva més àmplia.

En tot cas continuem patint una gran asimetria informativa que fa que, en el millor dels escenaris, qui decideix, el Govern, ho sabria tot i nosaltres res i, en el pitjor escenari, al capdavall ningú no sap res.

Per això els progressistes vam demanar el 10 de gener, i hem tornat a demanar el 2 de març, transparència i doncs simetria ciutadana en la informació. I també reclamem coherència.
Transparència de capacitats, de criteris, justificació i resultats. Simetria d’interessos i responsabilitats. Coherència de les mesures i dels mitjans.

La ciutadania té dret a una transparència que permeti saber quins criteris justifiquen els tancaments i les limitacions horàries i quins resultats presenten aquestes mesures.

Fins avui ningú no ha explicat per què es limiten les activitats i relacions socials mentre es manté la densitat de passatgers en autobusos escolars.

D’altra banda la necessària simetria d’interessos i responsabilitats es desequilibra per una òbvia asimetria informativa que resulta d’una asimetria d’interessos: no és explicable que adoptin les decisions gravoses i oneroses exclusivament els que no en patiran greument les conseqüències.

Qui no es juga el seu lloc de treball o la seva ruïna econòmica en un tancament temporal hauria, almenys, de bastir la seva decisió buscant la concertació amb els perjudicats.

Tenim un país destrossat per una pandèmia que encara no hem vençut, amb una gravíssima situació econòmica i una fonda fractura social.

Mentrestant el país, el món real, l’administren i el fan anar endavant amb generositat milers de ciutadans que no surten a Andorra Televisió. El país oficial és un altre món, que parla sense treva en rodes de premsa sobre qüestions reiterades però mai concretades.

Hi ha una gran distància entre aquests dos mons. I la desconfiança creix. Perquè massa sovint es fa difícil entendre les decisions quan un dia els “científics” o els “experts” són els garants de qualsevol promesa i un altre dia es busquen equilibris per no ensorrar la moral ciutadana i s’entra en manifestes contradiccions.

I perquè ja portem un any de tractar les ciutadanes i ciutadans com a criatures: “Ho fem pel teu propi bé”.

Convé posar al capdavant els valors constitucionals. La Constitució ens va fer lliures i, com va dir el copríncep Mitterrand, majors d’edat. Ara hem de demostrar per què ho volíem ser.