En aquesta Plaça del Poble de l’1 de setembre del 2020 (BonDia, pàg. 6) apuntava una davallada de dos dígits del PIB mentre el turisme, que genera un 26% d’aquell PIB, estava molt ferit i el veia “sense capacitat de recuperació possible fins a l’any vinent.”

El dia 2 de febrer d’enguany escrivia aquí (BonDia, pàg. 6) que el Govern Espot viu “en una bombolla d’autocomplaença que els impedeix acceptar la complexitat de la realitat”. Deia, fa dos mesos, que caldria començar a parlar, tard o d’hora, del deute públic.

Doncs, dissortadament perquè en aquest cas m’agradaria haver-me equivocat, ja hi som.

El BonDia del divendres 26 de març (pàg. 10) recollia que “el PIB cau un 12% el 2020”) i el ministre de Finances havia de reconèixer el dimecres 31 de març que l’exercici del 2020 es tanca amb un dèficit de 104,6 milions d’euros. Oblidava d’explicar, amb la transparència que li és exigible però que no practica, que els estats pressupostaris i financers de l’exercici 2020 del Govern presenten un compte d’endeutament de l’exercici anual acabat el 31 de desembre del 2020 de 1.205.932.678 milions d’euros.

Sí, gairebé mil dos-cents sis milions d’euros d’endeutament que caldrà retornar un dia o altre.

En aquest punt llegir, a la pàgina 82 dels Estats Pressupostaris i Financers, un certificat de la Interventora general adscrita al ministeri de Finances que l’objectiu de l’endeutament 2020 era d’un 43,9% del PIB però que només s’havia arribat al 43,8% –quin èxit!– faria riure si no estiguéssim parlant de xifres que multipliquen per molt els ingressos de l’Estat. Els del 2020 i els previsibles pels propers exercicis pressupostaris.

En tot cas, que no ens rodi el cap, la factura ha confirmat el que ja s’esperava: l’enorme increment del deute de l’Estat el 2020 com a conseqüència de la despesa pública necessària per combatre la pandèmia en el front sanitari, l’empresarial i el social.

La factura ha estat de 104,6 milions d’euros mentre els ingressos han caigut en 43,7 milions.

És molt previsible que aquestes xifres se superin enguany ja que els nous rebrots de la pandèmia exigeixen mantenir ajuts a persones i empreses vulnerables fins que la vacunació es generalitzi i comenci a aparèixer una recuperació econòmica.

L’Estat té l’obligació de sostenir els ciutadans i els negocis més castigats per la crisi. Si no ho fes, agreujaria la recessió, el que comportaria, en conseqüència, un cost més gran per a les arques públiques en forma d’atur, destrucció del teixit productiu i caiguda de la recaptació, el que augmentaria el dèficit.

L’epidèmia s’ha convertit en un diluvi universal. S’ha sumat a una delicada situació anterior. Pel que fa al treball del jovent i a l’augment de la pobresa, abans de la Covid-19 ja teníem terribles reptes, que la pandèmia no ha fet més que agreujar. Perquè, com en una malaltia crònica, quan les circumstàncies empitjoren, emergeixen perillosos brots.

És a dir que els problemes eren allà, i allà continuaran. Per això convé tocar de peus a terra i abandonar la bombolla d’autosatisfacció aliena a les circumstàncies, lluny d’osques. Es miri com es miri, la situació és un desastre.

Per tot això resulta més evident encara la necessitat de coratge polític per treure el país d’aquest cul de sac. Però som en l’apoteosi del curt termini: les eleccions del 2023.

Diu l’admirat Fernando Ónega que “el curtterminisme és el gran enemic de la gran política.” I, com escriu Ónega, cal entendre per “gran política” la que creu en el diàleg i practica el consens i la que és capaç d’elaborar un projecte de país de llarg abast i acceptat per la majoria. Val a dir que per assolir qualitat política “es requereixen, en primer lloc, homes i dones d’Estat”. I no abunden pas a hores d’ara en les nostres institucions.

I mentrestant, ens preguntem quin projecte de país tenen.