Mentre el Govern i el Consell General treballen amb l’esperança de reeixir la sortida de la crisi sanitària, s’acosta l’hora d’encarar la qüestió dels crèdits concedits a les empreses per prevenir un diluvi de fallides.

I aquí sembla que l’únic que s’està fent és estudiar la manera de prorrogar els préstecs. Emprar una tàctica que en el món del rugbi es coneix com a dégager en touche pot servir per guanyar temps però no resoldrà pas el problema que se’ns abriga al damunt.

He pogut consultar fa uns dies un rapport d’information del Senat francès que es titula Com reeixir la sortida dels préstecs garantits per l’Estat? i que fou examinat i debatut el 12 de maig per la comissió de Finances d’aquella assemblea parlamentària.

L’informe fa un balanç positiu del finançament d’urgència massiu coproduït per la banca i l’Estat però manifesta una inquietud pel risc del que defineix com a “bomba retardada”.

L’oxigen subministrat ha estat la salvació per a moltes empreses. Tanmateix cal adonar-se que el que s’ha fet és donar suport a alguns sectors que ja presentaven “un nivell d’endeutament molt elevat, pel que fa a l’hostaleria i la restauració, i una tresoreria particularment feble pel que fa al sector del comerç, inferior a un mes de la xifra de negoci en la meitat de les empreses i de vuit dies per una quarta part.” Així ho remarca en el seu rapport el senador Jean-François Husson.

Aquest estudi de la comissió de Finances del Senat francès fa també una interessant comparació amb les mesures adoptades a altres països europeus.

És hora, insisteixo, que a casa nostra el Govern i el Consell General treballin també en una línia positiva que ha d’anar més enllà d’endarrerir la data de venciment dels préstecs concedits.

La congelació de l’economia, amb la doble incidència dels préstecs garantits per l’Estat i els expedients de regulació de treball i de reducció de jornada, no deixa veure encara les conseqüències, que estan covant, però que tard o d’hora apareixeran, d’un suport que ha de retirar-se en les pròximes setmanes.

Hem de ser conscients que podrien aparèixer uns efectes negatius en cascada lligats a les dificultats de retorn dels préstecs garantits.

Aquesta probable morositat, és a dir els impagaments dels crèdits atorgats, podria afectar a mitjà termini la situació de les empreses, dels bancs i de les finances públiques, amb efectes acumulats.

Hi ha el risc de caure en un cercle viciós desencadenat per les dificultats en el retorn dels préstecs que comportaria un augment dels crèdits dubtosos en el balanç dels bancs, la necessitat doncs per als bancs d’augmentar les provisions per morositat i, al capdavall, un racionament de l’oferta de crèdit a empresaris i professionals.

En aquest escenari pot aparèixer una altra onada: la fallida d’empreses viables i productives que no aconsegueixin un finançament de la seva tresoreria.

El perill seria doncs un escanyament pel deute, que deprimiria la inversió. Ja ho havien assenyalat l’FMI i el Banc Mundial a finals de l’any passat parlant d’un tsunami del deute que, inevitablement, acabarà malament.

L’Informe de l’FMI sobre Andorra, que comentava aquí el 4 de maig, ens recordà la nostra vulnerabilitat fiscal i suggeria que, quan torni el creixement, consolidem les nostres finances.

El nivell d’endeutament públic andorrà i els reptes ja plantejats abans de la Covid obligaran a reforçar la sostenibilitat de la hisenda pública.

Per molt que s’hagin formulat en un llenguatge molt diplomàtic, les advertències de l’FMI, per a qui vulgui escoltar-les, són clares: el deute públic desbocat obligarà a polítiques de contenció pressupostària. Això vol dir, tant sí com no, frenada o contracció de la despesa i necessari augment d’ingressos públics.

No cal que el Govern vagi dissimulant en les rodes de premsa, no poden haver-hi mitges tintes.