Després de la reinstal·lació d’Emmanuel Macron, el nostre copríncep, al Palau de l’Élysée cal desitjar-li bona sort, “bon vent” diuen a França, i confiar que se’n surti, perquè els seus èxits, o els seus fracassos, seran també els nostres en els pròxims cinc anys.

Ja des d’ara podem trobar una coincidència entre la situació francesa i l’andorrana: està clar que no serà pas possible reformar un país com França –o com Andorra– sense proposar un horitzó amb sentit, per no dir un gran propòsit.

Acontentar-se de mesures tecnocràtiques –encara que siguin necessàries, com ho és la reforma de les pensions de jubilació– està destinat al fracàs si no hi ha un projecte global que ho acompanyi i hi doni un sentit.

Hi ha, a França i a Andorra, qüestions cabdals que s’han d’encarar en el marc d’un projecte polític que doni sentit a les mesures particulars o sectorials: la qüestió de l’endeutament públic –deixarem a les pròximes generacions una factura que els farà la vida més difícil? La qüestió del medi ambient, l’ecologia, deixarem un país, un món, sostenible, és a dir habitable?, són les dues grans preguntes.

Hi ha, també, la qüestió del futur de la protecció social, la de l’escola i la formació que cal repensar de dalt a baix en un món en el qual els nostres fills, per trobar el seu lloc en la societat, hauran de ser complementaris i no pas víctimes de la intel·ligència artificial i la robòtica.

En definitiva, cal un gran propòsit, que s’ha de plantejar parlant clar, si volem fer acceptar per la ciutadania els esforços indispensables per aturar el declivi que amenaça el nostre país.
I també, centrant-nos en Andorra, s’ha de pensar a restablir i assentar definitivament la seguretat jurídica, tan malmesa els darrers anys amb les reiterades modificacions de normes i reglaments, sense ordre ni concert.

El jurista i polític italià Stefano Rodotá (1933-2007) va escriure que “l’evangeli del mercat” porta a una “mercantilització del dret” que obre la via a mercadejar fins i tot amb els drets fonamentals, atès que la “lògica mercantilista” és “radicalment contradictòria amb la centralitat de la llibertat i la dignitat”.

A ben segur tots tenim un o altre exemple, o més d’un, que confirma que a Andorra també ha arribat dissortadament aquesta “mercantilització del dret” que no solament perjudica drets i llibertats, sinó que fa fugir inversors estrangers que no veuen un futur empresarial en mig del desgavell normatiu que es deriva de tanta improvisació.

La governabilitat del país no sembla ben assegurada atesa la distància que augmenta cada dia entre les prioritats de redreçament d’una banda i la reducció dels marges de maniobra i la irrupció d’una situació social i política explosiva d’altra banda.

I per acabar-ho d’adobar, la decisió, que pertany en exclusiva al cap de Govern, de quan convocar eleccions generals (que s’han de fer normalment a la primavera de l’any vinent) ha tornat a tractar els votants com a éssers infantils i manipulables.

Entre el vaivé que allunya o acosta la convocatòria sobresurten els tripijocs de la política a curt termini.

Augmenta la idea d’oportunisme, massa assentada entre els responsables polítics a l’hora de fixar la data electoral.

Són com aquests nens del txiquiparc, amos de la pilota, que exigeixen condicions favorables per fer-la rodar.

Un s’ha d’atrevir a treballar en política amb conviccions de llarga mirada, duradores, sòlides. Altrament tot acaba sent un joc d’avantatges on els afavorits per la fortuna fan valdre la seva superioritat preferent.

La capacitat del nostre país de donar resposta a les crisis que s’acumulen depèn, al capdavall, més enllà de l’emergència, d’una majoria en les pròximes eleccions generals, de la reducció de les fractures socials, generacionals i territorials que esquincen Andorra.