Després de la sacsejada de la Covid-19, que ens va deixar el 2020 una enorme caiguda del producte interior brut, l’economia andorrana ha anat evolucionant entre el punt mort i una lleugera millora. Enmig d’aquesta aturada sobtada plagada d’incerteses, l’economia del país i el mercat laboral andorrà segueixen plens d’incerteses.

I les rodes de premsa triomfals de cada dimecres, anunciant que baixa la desocupació no són pas especialment positives: s’ha de tenir en compte la substancial caiguda de la població activa amb la marxa –volguda i forçada– de moltes persones.

Però més enllà de les xifres de la conjuntura, Andorra té pendent de resoldre molts problemes estructurals del seu mercat de treball, és a dir, del seu model econòmic.

La temporalitat i la precarietat són encara massa freqüents i enquistades. Els joves troben grans obstacles per aconseguir la seva primera feina i molts més per a consolidar-la.

I les persones de més de 50 anys que perden la seva ocupació tampoc ho tenen més fàcil.

El model actual és insatisfactori.

I és en aquest escenari que la crisi fa estralls. Fa mesos que els Progressistes avisem de les probables suspensions de pagaments empresarials si la crisi s’allarga.

Ha arribat l’hora de passar dels pedaços extraordinaris, com les darreres mesures electoralistes del Govern, a la recerca de solucions estructurals.

El Govern ha fet una bona cosa decidint l’augment del salari mínim, però no n’hi ha prou.

L’economia andorrana necessita imperiosament millorar les seves palanques de flexibilitat perquè les empreses s’ho pensin bé abans de prémer el gatell fàcil de l’acomiadament, que deixa profundes cicatrius no solament en les persones, sinó també sobre l’estructura econòmica.

Convé millorar la productivitat i l’estabilitat. Caldran canvis legals, però el BOPA no ho pot solucionar tot.

Cal un canvi cultural. El clima polític no és propici a grans acords, ho hem vist en les reunions entre la CEA i els sindicats i només faltava la darrera proposta de la CEA que busca recuperar l’augment de sous plantejant que l’empleat pagui tres dels quatre punts més de cotització a la CASS (BonDia, 18 de maig, pàg. 5).

Després de la Covid sembla que tornarà la nostra antiga i decebedora normalitat.

I així hi ha tres coses que ja es veuen prou clarament.

La primera, que el material amb el qual treballa la política és la realitat. La realitat de la vida de cada dia, la que es defineix a partir dels afers que afecten el dia a dia de la nostra societat.

Una segona consideració: no ens sortirà de franc ignorar els problemes de la vida quotidiana. I, en conseqüència, per transformar la realitat necessitem un projecte de país. No es pot entrar en l’escenari polític sense tenir-lo en una època com aquesta. En conseqüència, el segon aspecte a recordar és que els Progressistes, que volem incidir en la reforma del país, tenim aquest projecte, aquesta visió de país.

La tercera qüestió que hem de tenir ben present és la importància del valor que té la veritat en política. La veritat de les idees, dels comportaments i de les accions.

Reivindicar i defensar la veritat podria considerar-se anar a contra corrent en aquests temps estranys, farcits de fake news i desinformació amb la comunicació cloroform promoguda pel Govern. Però no hi ha res més alt ni més noble a l’hora de l’acció política que parlar clar i no enganyar. Pensar el que es diu i fer el que es diu.

Contribuir a omplir la política de veritat demostra una manera d’entendre i de protegir el funcionament de la democràcia.

Tant és així que, ara que s’acosta un procés electoral, hauríem de pensar que, al capdavall, sempre és millor perdre amb la veritat que guanyar amb la mentida.

En la pròxima contesa electoral caldrà un projecte sòlid de país, centrat en la realitat i defensat amb la veritat.