Emprant, sense ètica ni estètica, la palanca privilegiada que els dona seguir al capdavant del Govern en funcions, els candidats de DA, Xavier Espot Zamora, Jordi Torres Falcó, Helena Mas Santuré i Trini Marín González han dut a terme una precampanya desenfrenada prometent l’oro i el moro, a tort i a dret, fa setmanes. Poc els ha importat prometre ara el que no han volgut ni sabut fer els darrers quatre anys. El que compta, el que de debò els importa, és mantenir la cadira i les palanques del poder.

En recents intervencions públiques el candidat de DA s’ha llançat a una curiosa, i en tot cas discutible, interpretació del coprincipat parlamentari i, al capdavall, de la democràcia andorrana.

Ha afirmat, convençut, que el preocuparia que el Govern del país “(…) estigués en mans de segons qui (…)” (BonDia, 24 de febrer 2023) i que els dirigents de l’aliança socialdemòcrata demostraven “molt poc sentit d’Estat.”

Són unes manifestacions prepotents, pròpies d’aquells que per naixement o origen es creuen investits d’una situació de superioritat que els permet mirar, per damunt l’espatlla, els altres, els ciutadans que no estem a l’altura, segons ells, per opinar i, encara menys, per tenir la pretensió d’aspirar al Govern del nostre país.

Consideren que no som prou dignes perquè no vam néixer afavorits per la fortuna i hem hagut de treballar per guanyar-nos un patrimoni.

Per això, l’any 2011, per fer-nos expiar la nostra culpa, amb el suport inestimable d’una entitat financera, van aconseguir fer-nos fora de l’edifici administratiu del Govern: érem, sota la seva alta mirada, il·legítims.

Dotze anys després hem de mirar com ens deixen Andorra Xavier Espot, Jordi Torres, Carles Enseñat i Conxita Marsol.

Hi ha una fonda fractura social que ha consolidat dues Andorres, que van a dues velocitats diferents.

Sota el govern de DA impera una concepció constitucional aleatòria, d’estira i arronsa però sempre en un sentit restrictiu dels drets i llibertats. Hi ha una clara reculada dels serveis públics, de la sanitat i de l’educació pública. Hi ha parròquies “amigues”, afavorides pels pressupost, i altres de menystingudes, com la Massana i Sant Julià de Lòria.

Alhora el principi de seguretat jurídica ha anat retrocedint. Amb “l’experiència i rigor que donen 12 anys de Govern” (Xavier Espot a Encamp el 15 de març) s’ha consolidat un nou principi general del dret: “Fes el que dic, no el que jo faig.”

Un exemple perfecte d’aquest principi són els “oblits” del ministre de Finances Jover a l’hora de complir amb les seves obligacions tributàries.

Si la ciutadania es troba satisfeta amb la situació en què ens deixa Andorra aquest llarg període de governació de DA haurà de renovar-li la confiança el dia 2 d’abril.

Si no és el cas la ciutadania sap que, contràriament a la pretensió absolutista i excloent del candidat Espot, l’aliança de PS i SDP pot governar Andorra. Ho pot fer amb persones preparades, amb experiència contrastada en llocs de responsabilitat al Govern.

Andorra necessita un canvi d’orientació, l’alternança democràtica és urgent.

En aquestes eleccions hauríem de ser capaços de passar per sobre del joc en blanc i negre, que és el pou al qual certa política ho envia tot. I a vegades costa. És inquietant veure que hi ha candidatures que hi estan atrapades.

Per això l’aliança socialdemòcrata representa una opció de govern sòlida sobre els fonaments constitucionals, una opció arrelada en la realitat per ésser útil a les andorranes i els andorrans. Cal retornar sentit d’andorranitat i esperança al país.

Sí, Andorra és un Coprincipat parlamentari i hi ha una altre opció que pot i vol governar el país, perquè tenim una altra concepció de la democràcia.

Amb la mà estesa, sense excloure ningú.