Fa quinze dies parlava en aquesta Plaça del Poble (BonDia, 18 d’abril) dels enganys de DA en habitatge, explicant l’elitisme del Decret 127/2023 del 15 de març, que només ajudarà gent que no ho necessita. I la setmana passada preguntava, també aquí (BonDia, 25 d’abril) per què les majories de DA i liberals havien estat quatre anys aprovant lleis que no sabien si es podrien aplicar.

Doncs bé, fa pocs dies s’ha fet públic –els professionals del dret ja ho sabien des del mes de gener– que l’execució de les sentències de desnonaments, que una llei aprovada pel Consell General va atribuir als saigs, estan aturades, és a dir, que no es practiquen fa quatre mesos.

Els saigs no han dut a terme la tasca de desallotjar pisos per ordre de la Batllia –“s’hi neguen”, deia el Diari d’Andorra el 26 d’abril– perquè van veure amb sorpresa que la nova llei els atribuïa aquella competència d’execució sense que, així ho afirmen, ni el Govern ni els grups parlamentaris del Consell General els haguessin fet partícips d’aquella ampliació de les seves facultats i missions com auxiliars que són de l’administració de justícia.

El Govern ha trigat quatre llargs mesos a preocupar-se de la qüestió i fins dimecres passat, 26 d’abril, no ha establert els honoraris que s’han d’abonar per aquesta nova tasca executòria. Aquest endarreriment ha fet que els saigs no hagin aplicat la llei durant quatre mesos.

Mentrestant la Batllia, que fins al novembre passat s’encarregava d’aquestes execucions, considerava que la competència ja havia estat assignada als saigs i, en conseqüència, no assumia la tasca executòria de les seves pròpies resolucions de desnonament.

I els propietaris, que tenien a les mans una sentència que s’havia d’executar, veien com l’administració de justícia defugia les seves responsabilitats i no entenien res. I els seus advocats no els podien donar pas una explicació raonable.

El país s’ha trobat, doncs, una altra vegada, immers en una enorme inseguretat jurídica.

Mentrestant, també, la societat andorrana avança a les palpentes buscant un sistema d’ordenació del mercat de l’habitatge que sigui sostenible, eficaç i eficient.

L’actual desgavell no hauria de portar tampoc a demonitzar els propietaris perquè cal parar atenció a qui ofereix pisos en lloguer. És massa fàcil dir que tots els arrendadors són grans tenidors que volen explotar els seus clients arrendataris. La realitat, que es comprova per poc que es conegui la societat andorrana, és que molts dels arrendadors de pisos de lloguer són gent, habitualment gran, que ha invertit els seus estalvis en la compra d’un habitatge per llogar o que ha rebut en la seva herència un habitatge que voldria llogar.

Per a la classe mitjana del país, arrendar un pis ha acostumat a ser la inversió ideal per obtenir-ne un rendiment suplementari a la pensió i, en cas necessari, per vendre’l per atendre les majors necessitats dels darrers anys de vida.

Escoltem massa sovint discursos contra els lloguers abusius que són, al capdavall, proclames contra persones d’edat avançada que aspiren a treure un rendiment dels seus modestos actius.

Persones que, ara s’ha comprovat amb aquesta paralització de quatre llargs mesos de la justícia, no tenen eines, ni capacitat, ni protecció legal per evitar impagament de lloguers.

Una perversió completa del discurs públic i del principi de seguretat jurídica que estableix l’article 3.2 de la Constitució, que també prohibeix tota arbitrarietat.

Tothom calla per no dir una veritat políticament incorrecta però individualment i socialment perfectament coneguda.

Aquesta situació i l’absència de propostes creïbles i realistes a mitjà i llarg termini en relació amb l’accés a un habitatge a preu assequible està malmetent el nostre país, la nostra gent i la nostra identitat.

I encara s’adreçaven als ciutadans i els demanaven confiança!