Sis anys i mig després de l’arribada de Toni Martí al càrrec de cap de Govern continuen –i s’agreugen– alguns problemes que tot i que tinguin ja una evident antiguitat i per molt que ens estem acostumant a viure amb ells, no deixen pas d’existir. Es tracta de la viabilitat del nostre model econòmic de país.

Continuar les polítiques econòmiques conservadores comportarà un risc massa elevat per a l’estabilitat social d’Andorra, que pateix la fractura social, que agreuja la desigualtat.

Una desigualtat que ha esdevingut la més important que Andorra hagi tingut mai en la seva història recent.

El que s’ha fet –i el que no s’ha fet– durant aquests sis anys i mig no pot ser guia per al futur. I per molt que Martí ho repeteixi, no n’hi haurà pas prou d’esperar que el temps ho curi tot.

Les retallades en despesa social, evidents per molt que s’esmerci la comunicació cloroform a negar-ho, no són sostenibles perquè malmeten el principal motor intern del creixement econòmic, el consum de les famílies, i incrementen la fractura social fins a límits intolerables.

Convé dur a terme grans canvis en la política econòmica, social, educativa i pressupostària que ens permetin transformar el model productiu mitjançant un creixement basat en el valor afegit i no pas en la precarietat laboral.

Els ingressos pressupostaris assentats en els impostos sobre la importació del tabac i sobre l’activitat financera han tocat sostre –o terra– i no podran repuntar en els propers anys. L’engany –sí, l’engany– que ha dut a terme el cap de Govern als agricultors prometent vint anys més de conreu del tabac com a condició (línia vermella, en deia) per establir l’acord d’associació amb la Unió Europea comença a quedar al descobert.

El cap de Govern congrega periòdicament el simulacre de pacte d’Estat a la planta baixa de l’edifici administratiu i parla dia sí i dia també del tabac.

No calia pas tant enrenou –ni tant engany– per acabar havent de constatar que a Europa, en l’àmbit de les xifres d’importacions i exportacions, no hi tenim cap paper important. I per això pensar que Europa es desviurà per nosaltres és pura entelèquia.

Però passant de l’entelèquia a la pura i dura realitat cal ésser ben conscient que si s’escurça en el temps la importació de tabac per a la fabricació s’està eixugant els ingressos pressupostaris de manera preocupant.

El sector financer, per la seva banda, s’està reestructurant a marxes forçades i amb una projecció clara de davallada de l’activitat, doncs dels beneficis, i, en lògica conseqüència, de la contribució tributària de la banca al pressupost de l’Estat.

Amb aquesta perspectiva plena d’incerteses esdevé xocant que el Govern trameti al Consell General el marc pressupostari de l’Administració General de l’Estat per al temps corresponent al mandat 2016-2019 actualitzat en data 11 d’octubre del 2017, com si aquí no passés res.

Caldrà construir una proposta de redreçament i progrés, recuperar un impuls pressupostari positiu, compatible amb reduir el dèficit al ritme que permetin les possibilitats del país.

Una millora discrecional en els ingressos públics i l’aplicació de polítiques d’eficiència en la despesa és imprescindible. Com també cal situar en el centre de l’acció pública les polítiques que milloren la productivitat (suport a la petita indústria no contaminant, formació professional, contractació pública) i polítiques de suport al comerç.

Hi ha moltes coses per reformar, moltes coses per fer d’una altra manera.

I cal fer-les de manera diferent al que s’ha estat fent aquests sis anys. Caldria treballar amb més diàleg, amb més negociació, buscant acords i no amb imposicions unilaterals des de la prepotència de la majoria absoluta al Consell General.