El parlament de les Balears va aprovar a primers del passat mes de juny la llei turística, també anomenada de canvi de model, que ha de regular el sector més hegemònic de l’economia d’aquelles illes. D’entrada voldria dir que és una bona notícia per a aquell país amic. El govern progressista que encapçala la socialista Francina Armengol reconeix la necessitat d’un canvi de model econòmic perquè l’actual, basat en una dependència total del turisme, va directe cap al col·lapse.

No tinc prou coneixement de la realitat balear ni, tampoc, de la gènesi d’aquella iniciativa legislativa per a poder saber si aquesta llei suposa realment un canvi de model o és més aviat una reforma acordada amb un sector turístic molt potent que està avesat a fer allò que li convé a cada moment.

Però sí que vull destacar que la presidenta balear i el seu conseller de Model Econòmic, Treball i Turisme han sabut acordar la llei amb els hotelers i amb els sindicats, així com els socis de govern i el centredreta del parlament balear. Ha estat un acord ampli del qual només s’han quedat fora el PP i el seu soci natural, VOX.

La llei estableix mitjançant una disposició transitòria una moratòria que farà que durant quatre anys no es podrà incrementar el nombre de places turístiques.

Una mesura molt interessant que s’incorpora en la llei és la possibilitat de reconversions mitjançant les quals es podrà transformar hotels obsolets en habitatges de protecció oficial o residències.

També s’introdueix l’obligació d’oferir un 3% de producte local en l’oferta gastronòmica d’hotels i restaurants. Un percentatge que puja al 4% en el cas d’hotels de quatre i cinc estrelles.

I també es preveuen millores per als treballadors, la qual cosa ha de repercutir positivament en la qualitat del servei.

Al capdavall, aquesta llei turística o del turisme em sembla un intent prou valent d’encabir la pràctica del turisme de tota la vida dins els nous paràmetres de la sostenibilitat i les bones pràctiques empresarials.

No podem afirmar encara que és un canvi radical de model, però haver adoptat la llei significa almenys haver-hi treballat seriosament i implica un nivell important de compromís. La mala notícia, en clau de casa nostra, és que tot això representa, certament, un contrast poc afalagador amb la situació andorrana. Més enllà d’anar de visita a les Balears fa unes setmanes el Govern no s’ha pas ni plantejat estudiar una iniciativa legislativa com la que estic comentant i aplaudint.

Els progressistes pensàvem el 2019 i continuem pensant avui que el que cal és bascular un model econòmic basat en l’explotació infinita dels recursos cap a un model econòmic de promoció i conservació que sigui respectuós amb l’entorn de les persones.

Per això és important definir una estratègia en l’àmbit nacional que tingui aplicació a nivell local, perquè puguem mirar els ulls dels nostres descendents sense haver-los d’abaixar, avergonyits pel que els hem deixat.

Però a casa nostra el Govern va promovent actuacions disperses i sense cap fil conductor que les pogués unificar en un projecte de país.

Un exemple recent és la marca Andorra Selected, presentada a finals de juny per Andorra Turisme (BonDia, 27 de juny del 2022) i que ha estat rebuda amb escepticisme pel sector turístic.

Té tota la raó el director de la Unió Hotelera quan diu que si s’aposta per l’excel·lència, la mà d’obra per atendre aquest turisme més exclusiu també ha de ser “excel·lent”. Cal plantejar-se doncs augmentar els salaris.

Les qüestions de fons, però –massificació i degradació del territori, emergència climàtica, precarietat del mercat laboral, desigualtats socials– queden no ja per resoldre, sinó per abordar. I són urgents.